Història: El món del motor també vol recordar a Gato Pérez 



Per Josep Autet (2001). 

El 18 d’octubre de 1990, el món de la música llatina del nostre país va perdre un dels compositors i intèrprets més emblemàtics i innovadors de l’anomenada música laietana, en Gato Pérez. Però no només se’n va ressentir el panorama musical, sinó que un conglomerat de gent tant diferent com és la del món del motor també va perdre un personatge únic i irrepetible.

Quan a finals de novembre de l’any passat seguia per Catalunya Cultura l’homenatge que se li feia des de Luz de Gas o quan he sabut que el Mercat de Música Viva de Vic tancaria l’edició d’enguany en memòria seva, no ha deixat de passar-me pel cap que el món del motor, al que potser poca gent sap que en Gato hi estava relacionat, també li hauria de fer, com a mínim, un recordatori personal. Però, a qui li toca fer-ho?

Vaig conèixer en Javier Patricio Pérez l’any 1980 quan ja era el Gato, un artista ben consolidat. Aquell any i els dos següents va anar participant de manera esporàdica, quan els ‘bolos’ i l’activitat creativa li ho permetien, en els ral.lis del ja extingit però molt popular en aquella època Campionat Zanini Racing. Juntament amb l’Antonio Zanini, en Jaume Capdevila i un seguit de col.laboradors desinteressats, organitzàvem des de Rango, a Balenyà, un campionat de promoció de ral·lis en el que entre les dotzenes de pilots que hi participaven hi havia Gato Pérez.

Amb el seu Simca 1000 corria on podia i el rei de la rumba catalana deixava entreveure dins les curses tota la seva autenticitat coherent: participava per pur plaer, perquè al seu país, Argentina, ja li agradaven des de petit els cotxes i el nostre campionat reservat a aficionats li anava com anell al dit. En Gato era un tipus molt amable, proper, directe, franc, romàntic, gens figura i amb una filosofia de la vida que deixava anar en tot el que feia.

Va passar el temps, el nostre campionat va desaparèixer, cadascú es va anar dedicant al seu món particular, uns a fons amb els cotxes i ell amb la música en una època en que la figura de Gato Pérez agafava cada vegada més rellevància. Però ell no oblidava els cotxes i seguia connectat d’alguna manera amb el motor.

Recordo com un fet curiós però entranyable quan me’l vaig trobar en el primer Mercat de Música Viva de Vic (1989) sortint del Teatre Atlàntida, com d’incògnit, a mitja actuació: “No, només he vingut un moment per veure com toca un bateria que m’interessa pel meu grup. I que tal els cotxes?”.

En aquella època, amb el Gato vam estar a punt de protagonitzar una cosa insòlita, com és fer un programa de motor a la desapareguda Cadena 13. En Gato es va enrotllar a l’Enric Frigola, el seu director, i fins i tot vàrem gravar als estudis de la Diagonal un programa zero: “es nota que ens agrada el tema, Josep, i això, si ho tractem amb proximitat, amb senzillesa i sobretot amb sensibilitat i envoltat de bona música, segur que anirà bé. Hem de fer arribar l’esperit de l’automobilisme a l’oïent”.

Ell vivia a Les Franqueses i vam anar a l’estudi amb el seu cotxe. Gairebé dotze anys després, he escoltat la maqueta amb emoció (com passa el temps!) i reconec en aquelles veus el més pur estil Gato: parlar, comunicar, explicar amb romanticisme que l’automobilisme també pot arribar al cor de les persones. Com aquesta altra del Gato: era el dia 2 de gener de 1987; per primera vegada a la història, el París-Dakar havia passat el dia abans per Barcelona i en Gato Pérez va ser un més dels milers de persones que van rebre la caravana de la cursa a peu de carrer. “Josep, va ser emocionant, allò mai vist a Catalunya; gent saludant amb tota la passió de l’aventura. Les persones s’abocaven al carrer aplaudint amb ganes els pilots, als herois que anaven a conquerir el ral·li. Estic segur –ho deia amb una emoció total i sincera, que se li notava des de l’altre banda del telèfon– que això serà l’abans i el després de l’automobilisme català, perquè la gent ha descobert tota la màgia que pot tenir la competició”.

Qui m’havia de dir que la memòria d’aquell baixista per a mi desconegut de la Secta Sònica que actuava damunt de l’escenari del Canet Roc de 1976 –un dels primers esdeveniments als que vaig anar com a “major d’edat”–, m’empenyeria de forma poderosa, vint-i-cinc anys després, a intentar fer-li un petit homenatge de record com a solitari i humil representant del món del motor? El poeta de la música urbana també va marcar la seva empremta fora dels escenaris.

Segur que és ben poca cosa aquest article per a recordar tota la humanitat i autenticitat d’aquell homenet vital, sempre amb ulleres, barba curta i guarnit amb un barret, però del que no només es recorda la seva figura, sinó també la seva potent obra que perdura al pas del temps, el més rigorós dels jutges.

Gato, estaré a la Plaça diumenge i amb els sons de la Plateria espero acostar-me de nou una mica més a tu, tants anys després d’haver-te perdut.

Josep Autet
JAS Info Service
Vic, 2001
(Aquest article va ser publicat a El 9 Nou)

Raimon d'Abadal, 29 • 08500 Vic | 938 852 256 | jas@jas.es