“Bona nit i bona hora... i bona mort quan sigui l’hora” 



Per Josep Autet. 

Devia ser 1975. Era, això sí, l’estiu, en uns jardins de Sant Hipòlit de Voltregà a tocar el pavelló esportiu vinculat a la llavors fàbrica tèxtil d’Indústries Riva. Era un vespre de dissabte, jo devia tenir 16 o 17 anys i vaig anar a veure una actuació de Pau Riba. Aquella època treballava en una fàbrica de televisors de Vic i per la tarda-vespre estudiava. El moviment hippie en aquells anys omplia les inquietuds de molts adolescents que, com jo, veien aquell moviment, especialment musical, com un fenomen que atreia i no parava de créixer.

Els 70 eren els grans anys del roc català: Orquestra Mirasol, Secta Sònica, Companyia Elèctrica Dharma, Màquina!, Blay Tritono, Iceberg... i Pau Riba, un personatge exclusivament diferent junt amb Jaume Sisa, Toti Soler i una pila més d’artistes que configuraven una oferta que ens seduïa a molts. A mi, com a tants d’altres, m’atreia aquell moviment tot i que els cotxes eren el meu autèntic món, però la curiositat per aquell moviment tant massiu i cridaner atreia a un adolescent inquiet que s’obria al món.

El concert que va fer aquell vespre Pau Riba a Sant Hipòlit era esperat per molts i jo em vaig situar força endavant, al cantó dret. El grup va començar a tocar i gairebé immediatament va sortir el personatge, vestit a l’estil hippie, gorra rodona al cap, cabells llargs i la cèlebre perilla estreta i llarga. Va aparèixer amb aquell somriure a mig fer, es va col·locar davant del micròfon i a l’estil d’un bailaor amb els braços aixecats i les mans fent tirabuixons, va fer un moviment de 360 graus i va dir, amb la bateria i el baix sonant: “Bona nit i bona hora... i bona mort quan sigui l’hora”.

Segons després sonava la peça, guitarra tocant, que tots esperàvem... “Eh Maria! Vés-te a comprar un gelat, un tall d’aquells de nata, de nata i xocolata, en tenen aquí al bar!”. Tot això en la sintonia més roquera del Pau Riba tornat de Formentera. Un paio que podia actuar al Canet Rock vestit de la manera com ho va fer, drogat o borratxo, desafinant però amb una indiscutible aura de personatge autèntic, sincerament t’atreia, tot i que aquell món tant contrari als meus principis –que en realitat jo encara no sabia quins eren–, m’aportava una barreja entre respecte per no ficar-m’hi i atracció pel què et feia sentir aquell rebombori. Les lletres eren una meravella i la música una passada, fins i tot desafinant o fent galls.

Tinc tots els seus primers discos, els dos “Dioptries”, “Jo, la donya i el gripau” i els que en realitat em van fer conèixer el personatge: “Electròccid àccid alquimístic xoc” i “Licors”, monuments a la llibertat creativa d’algú que no saps ben bé perquè, però t’agradava. Els cotxes no van marxar mai de la meva vida i el 1977 la meva vinculació a l’Escuderia Osona va anar a més i el 1978 vaig debutar com a copilot. La resta vindria sol i el Riba i la música laietana van seguir també el seu camí.

Aquells temps van quedar enrere però sempre que m’ha passat per davant m’he entretingut a veure entrevistes, textos o escoltar aquell Pau Riba que em va acompanyar en uns anys de la meva adolescència. Fins i tot vaig comprar fa dotze o tretze anys un llibre de 1997, que vaig trobar per casualitat, amb totes les lletres de Pau Riba Romeva: “Lletrarada”, on hi és tot fins aquell any, suficient per recordar meravelles que m’acompanyaran sempre:

Oh, que llarga es fa sempre l’espera
quan s’espera que vindrà el pitjor
i que trista es fa la llarga espera
quan s’espera la mort de l’amor

Descansa sent qui ets Pau Riba, tots anem caminant fins que la vida ens enfoqui a aquest camí que has iniciat i que t’ha portat a protagonitzar la teva hora. Però, mentre això no passi, caminarem recordant bocins teus i nostres de fa molts, molts anys.

Lluna blanca, carona trista,
la llum de l’alba, te fa petita
lluna, lluna, lluna de l’alba
diguem què esperes... per anar a dormir

Taradell, 6 de març de 2022
Josep Autet

Raimon d'Abadal, 29 • 08500 Vic | 938 852 256 | jas@jas.es