Obituari: Pere Arnella París (1956 – 2022) 

Per Josep Autet.

Tots els diaris de la zona de la Franja van reproduir diumenge passat el mateix text: “Un motorista veí de Tarragona va morir ahir en un accident en el km 79,1 de la carretera N-230 en el terme municipal de Viacamp i Llitera (Osca). La víctima, un home de 66 anys, va sofrir un accident al voltant de les 10.30 hores del dissabte 16 de juliol de 2022. La motocicleta que conduïa la víctima i un cotxe van xocar de forma frontal-lateral, morint a l'instant el conductor de la moto i resultant ferit lleu el de l'automòbil”.

Aquest és el resum de la freda nota d'agència. La tragèdia per als que coneixíem al motorista afectat és que era en Pere Arnella París, amic dels anys de TAC i de centenars de persones que en aquesta escola i en la TCC el van tractar al llarg d'anys i dècades. Pere Arnella era una de les persones més conscienciades i bolcades en la seguretat motociclista. Què li va poder passar a algú com en Pere, tan experimentat i conscient del que era portar una moto? Les circumstàncies encara estan confuses, l'atestat de la Policia podrà esclarir l'accident. Però no ens toca a nosaltres aprofundir en aquesta desgràcia, el realment dolorós és que Pere Arnella se n’ha anat. I a més fent el que havia convertit en el seu estil de vida: el món de la motocicleta.

Caldria retrocedir fins a la segona meitat dels anys 70 per descobrir a un jove Pere Arnella París competir en velocitat en els circuits espanyols d'aquelles èpoques. Eren temps que de pistes permanents només hi havia Jarama i Calafat, la resta de circuits eren urbans. Des de pràcticament la seva majoria d'edat en Pere havia participat en competicions com a Júnior, al manillar d'una Montesa de MotoBlitz (empresa creada per Miguel Escobosa) amb la qual va obtenir diversos èxits –entre ells dues victòries a Jarama i Castelló– que feien entreveure les seves possibilitats, amb l'inevitable servei militar obligant-lo a un any d’aturada.

Va ser el 1979, acabat de llicenciar, l'any que va desenvolupar la seva gran temporada. Va comprar una Yamaha 250 a Jaime Alguersuari i va disputar amb ella la totalitat del Trofeu Nacional Sènior. En els circuits permanents aconseguia victòries fruit d'un estil ràpid i intel·ligent, traçant molt bé i sabent frenar tard, aprofitant així les possibilitats de la moto i les seves pròpies. En els circuits urbans, en canvi, en Pere no se sentia a gust al no poder esprémer el seu marcat estil de pilotatge de pista.

Aquell any 1979 va guanyar a Calafat i Jarama, amb un segon lloc també a Calafat i un 4t i un 7è als carrers de Guadalajara i Jerez, respectivament. Va ser subcampió del Trofeu Nacional Sènior, només 3 punts per darrere de Pere Solé, que també pilotava una Yamaha. Una avaria no el va permetre córrer a Montjuïc però aquella mateixa temporada va fer la seva primera cursa en la categoria “Súper”, en la qual hi havia els grans pilots: Nieto, Grau, Tormo, Morante, Pérez-Rubio, Ricart, etc. Aquest debut va tenir lloc en el “Superprestigio” Sólo Moto de Calafat, amb la flor i nata espanyola i fins i tot algun pilot europeu. Pere va finalitzar 7è absolut, just per darrere de José María Mallol, acabant 5è en la primera de les dues mànigues. El guanyador va ser Luis Miguel Reyes.

El futur esportiu semblava prometedor però els resultats no arribarien més a aquest nivell. Ajudat principalment pel taller-concessionari “Máquina” (creat entre altres per l’esmentat Alguersuari), pels seus amics i el seu propi germà Joan, Pere va combinar curses de velocitat amb altres de resistència amb Iván Galofré, però els costos i el pas del temps el van fer retirar-se de la pràctica activa. A Pere Arnella no li agradaven els traçats urbans però s’hi va defensar tant bé com podia, un d'ells el difícil Gran Premi de Velocitat de la Bañeza.

Però pujar de categoria i objectius significava haver de tenir una moto millor i també més mitjans per a competir amb garanties. Pere no va poder prosseguir durant molt de temps amb la seva escalada esportiva i va ser en arribar a aquest punt quan va entrar decidit en l'activitat en la qual ha estat involucrat des d'aquells anys i fins la seva defunció dissabte passat: la formació motociclista i també automobilista, destacant també en altres activitats en les quals tenia talent, com el disseny en totes les seves facetes i la informàtica.

Provinent de Sacisa a Calafat i després a Can Padró, el seu germà Joan havia creat en 1984 TAC (Tècniques Automobilístiques de Conducció), escola que es va basar a partir d'aquell any en el circuit de Sils. Pere va fer equip amb el seu germà Joan com a Cap de Monitors i Responsable de l'Àrea de Formació, a més de desenvolupar la gestió administrativa general, convertint-se en una mena d'àngel de la guarda de l'estructura que a poc a poc va anar creixent principalment per les extraordinàries qualitats d’en Joan en totes les parcel·les de TAC. En Pere es va involucrar a fons i va aprendre molt de tota aquella voràgine que van significar els primers anys de la pionera escola.

A TAC va estar-hi fins el 2013, sempre involucrat al màxim en els cursos de conducció i perfeccionament de cotxes, motos, furgonetes i tot terreny. Van ser gairebé 30 anys d'activitat intensa a nivell de tota Espanya (la base fixa de l'escola va ser itinerant: Sils, Calafat, Circuit de Catalunya i Albacete) que va consolidar a TAC i al mateix Pere com a grans especialistes en aquesta matèria, ajudat per un caràcter afable i pacient que el feia ser molt apreciat per alumnes i clients. Alhora va donar sortida a la seva inquietud com a dissenyador gràfic i de web, la qual cosa li permetia afegir un plus a les seves qualitats com a formador.

Quan va deixar TAC va passar a ser durant un any Test Driver a IDIADA Applus+, en la seva seu d’El Vendrell, provant vehicles de tota mena en el departament de Durabilitat. Però la moto sempre va ser el seu gran vehicle i l'arribada com a monitor de conducció a TCC (Tècniques de Conducció i Control) el va consolidar com el gran professional que ha estat en aquest camp, especialitzant-se definitivament en les dues rodes, treballant com a formador a l'escola Honda i en el Servei Català de Trànsit, entre altres empreses i institucions. Va entrar a TCC (empresa creada per Ferran Roca, que ja havia estat a TAC) a l'octubre de 2016 i aquest ha estat el lloc on ha exercit la seva labor els últims anys fins al mateix dia de la seva mort. Precisament havia estat desenvolupant un curs en la zona de Pont de Suert i el dissabte estava viatjant en una de les motos fins a Tarragona, territori en el qual residia.

Fa escassament un any va publicar el llibre “Manual de Supervivencia en moto”, publicació que aporta la versió particular d’en Pere en tècniques i recursos de conducció per facilitar la consecució d'un dels principals objectius no reconeguts de tot “motero”: la supervivència. Una gran ironia del destí ha fet que aquest gran professional que era Pere Arnella hagi sucumbit conduint precisament una moto.

Pere era molt estimat en el seu entorn. Tímid i reservat fa anys, encara que amb caràcter, Pere Arnella havia anat evolucionant personalment fins a convertir-se en un home de tracte exquisit, amb facilitat de comunicació, eficiència i capacitat per a obtenir el millor de la gent que l’envoltava.

La família Arnella-París va tenir 11 fills i en Pere era el 9è. De Joan Arnella és ben coneguda la seva activitat global en el sector de l'automoció ja comentada, en la qual ha destacat com a pilot, copilot, formador i empresari. Jaume Arnella, cofundador del Grup de Folk, és un molt conegut cantautor català, Creu de Sant Jordi 2001; i Mercè Arnella va ser companya d'un dels creadors de la Companyia Elèctrica Dharma, Josep Fortuny, mort el 2013.

Pere Arnella París va néixer el 29 de juny de 1956 i ha mort el 16 de juliol de 2022. El nostre més sincer condol a Isabel, la seva companya, i als seus 10 germans, amb un dels quals, Joan, ens uneix una molt estreta relació. Descansa en pau amic Pere.

© JAS Info Service
17 de juliol de 2022