Els ‘Castells’ y la F1 o la importancia del trabajo en equipo 

Por Raymond Blancafort.

¿Qué tienen que ver los ‘Castells’ y la F1? Aparentemente nada. Una actividad lúdica y amateur con unos pocos de miles de espectadores en cadenas de televisión locales frente a una competición tecnológica de vanguardia que cuesta centenares de millones de euros y que tiene centenares de millones de seguidores por TV. Y, sin embargo, hay una gran similitud, una total empatía, un denominador común claro. Les cuento la historia.

Algunas veces me da por tirar de hemeroteca o mirar en TV algunas cosas “extrañas”. Un fin de semana de esos que la TV no ofrece nada interesante –al menos para mí–, el zapping me llevó a ver la emisión en directo de una ‘Diada Castellera’ en una televisión local.

Los ‘Castells’ es un arraigada tradición catalana, diría que nacida básicamente en el triángulo Valls–Vendrell–Vilafranca del Penedès, que asombra al mundo por el impresionante trabajo que conlleva recrear construcciones de torres humanas cada vez más sofisticadas y grandes.

Confieso que los ‘4 de 8’, ‘3 de Nou’, ‘Pilar de 7’, la ‘Pinya’, la Folra, las ‘Agulles’ y las ‘Manillas’ encierran muchos secretos que por ahora se me escapan. Y que siento entre emoción y miedo cuando ‘el Aixecador’ y ‘el Enxaneta’ coronan la construcción.

Inmediatamente me acordé de la ceremonia de apertura de los JJ.OO. de Barcelona, pero también del Gran Premio de España de Fórmula 1 de 2014 en el que una de las ‘colles castelleres’ hizo una demostración previa a la prueba, cuando los coches ya estaban en parrilla, que asombró al mundo y atrajo la atención de la F1.

Fue entonces cuando, de esa caja de recortes de prensa, guardada con tanto mimo como desorden, surgió una de esas perlas olvidadas y que un día fueron a parar ahí porque las encontré interesantes, curiosas, dignas de ser preservadas… aunque después la mayor parte caigan en el olvido hasta el día que uno decide hacer limpieza.

Y allí estaba ese incunable que me atrajo. En 2017, Mercedes, sí el equipo Mercedes de F1, se decidió a realizar un video inspirado en los ‘Castells’. Sólo lo hizo con la ‘Pinya’. No subió ningún piso –francamente, no imagino ahí a Hamilton o Rosberg, los pilotos de la marca en aquel momento– haciendo de ‘saltimbanquis’ ni a Toto Wolff, tan proclive a los accidentes de bici, enfilándose construcción arriba. Simplemente aprovecharon para que en el centro de la ‘Pinya’, donde debe alzarse el ‘Castell’, aprovecharon para formar el escudo de la estrella con los brazos de las tres personas que hubieran tenido que soportar el peso de la construcción.

Pero me llamó la atención precisamente porque fue un ejercicio destinado a cohesionar el equipo y por eso el lema del video era claro: “Nadie gana solo”.

Nadie gana solo. Nadie monta un castillo solo. Muchas veces he dicho que la F1 es el “más egoístamente individual de los deportes de equipo”. Los pilotos son como el ‘Enxaneta’, la pieza clave que logra el triunfo y se lleva la gloria; el ‘Enxaneta’ es quien marca si el ‘Castell’ se ha coronado, se ha cargado… con la diferencia de que además debe descargarse.

Y para que cualquiera de las dos actividades tenga éxito, el trabajo en equipo debe ser total. Si falla la ‘Pinya’, todo se viene abajo. Si falla un piso, todo se derrumba. ‘Llenya’ dicen en el argot ‘casteller’.

Lo mismo sucede en la F1. Si el cálculo, sólo uno de ellos, de los aerodinámicos, de los responsables de suspensiones, de los que se encargan del chasis o los frenos, es erróneo, todo se viene abajo. Un error de los tácticos, de los mecánicos en el montaje o en el laminado de la fibra de carbono, en la fiabilidad del motor, lo hace ir todo a pique.

La verdad es que me he emocionado al ver estos ‘Castells’. Ese trabajo en equipo, totalmente desinteresado, totalmente implicado, en el que cada cual juega su rol. La atención a los detalles, desde enrollarse la faja a como ésta es utilizada por los que suben para trepar, pasando a “morder” el cuello de la camisa no tanto para tener la sensación de ofrecer más fuerza, de tener más nervio, como para evitar que los que van ascendiendo puedan tener un resbalón.

Ver músculos en tensión, como cuando un compañero intenta corregir a otro cuando hay un amago de que todo se tambalee, los gritos de ánimo… ver como en la ‘Pinya’ están presionados unos con otros para apuntalarlo todo; como los integrantes de los pisos más bajos sufren y soportan el peso que les viene encima. Como el ‘Enxaneta’ debe trepar rápido para que los pisos sufran el menor tiempo posible. Todo es ciertamente emocionante.

Ver como toman las medidas para colocar la ‘Agulla’ en los casos es que la construcción la lleva o como los integrantes de esta ‘Agulla’ consiguen llegar al centro de la construcción donde no hay espacio, todo tiene algo mágico.

Y como el ‘Cap de Colla’ insta a la tranquilidad, dirige a todos y en caso de ‘Llenya’ sabe evaluar como recolocar los hombres y mujeres y poder hacer una nueva construcción, eso es motivo de expectante silencio.

Ver este verano como algunos de los integrantes acababan a pleno sol, en las horas de canícula, con la camisa empapada daba una idea del esfuerzo sobrehumano que han tenido que hacer todos.

Todo estudiado, todo milimetrado, ningún detalle olvidado por pequeño que sea. Pero en el momento de la verdad, son las mujeres y hombres los que deben realizar lo proyectado, sacar partido a todo lo hecho en la sede, todo lo ensayado o simulado. Y todo ello con un objetivo: superación personal en unos casos, buscando la victoria en otros… excelencia siempre.

Y me ha venido una frase de Lewis Hamilton pronunciada antes del pasado G.P. de Holanda, cuando le preguntaron sobre las dificultades de la temporada actual en el Cavallino: “quiero volver a disfrutar y estoy trabajando en ello. ¿Si no disfrutas, por qué lo haces?”.

© Raymond Blancafort Costas
2 de septiembre de 2025
JAS Info Service

- - - - - - - - - - Versió en català - - - - - - - - - -

Els Castells i la F1 o la importància del treball en equip

Per Raymond Blancafort.

Què tenen a veure els Castells i la F1? Aparentment res. Una activitat lúdica i amateur amb uns pocs milers d'espectadors en cadenes de televisió locals davant d'una competició tecnològica d'avantguarda que costa centenars de milions d'euros i que té centenars de milions de seguidors per TV. I, no obstant això, hi ha una gran similitud, una total empatia, un denominador comú clar. Els explico la història.

Algunes vegades em dona per tirar d'hemeroteca o mirar per TV algunes coses “estranyes”. Un cap de setmana d'aquests que la TV no oferia res interessant –almenys per a mi–, el zàping em va portar a veure la emissió en directe d'una ‘Diada Castellera’ en una televisió local.

Els Castells és un arrelada tradició catalana, diria que nascuda bàsicament en el triangle Valls–El Vendrell–Vilafranca del Penedès, que sorprèn al món per l'impressionant treball que comporta recrear construccions de torres humanes cada vegada més sofisticades i grans.

Confesso que els ‘4 de 8’, ‘3 de Nou’, ‘Pilar de 7’, la ‘Pinya’, la ‘Folra’, les ‘Agulles’ i les ‘Manilles’ amaguen molts secrets que ara com ara se m'escapen. I que sento entre emoció i por quan l’Aixecador i l’Enxaneta coronen la construcció.

Immediatament em vaig recordar de la cerimònia d'obertura dels JJOO de Barcelona, però també del Gran Premi d'Espanya de Fórmula 1 de 2014 en el qual una de les colles castelleres va fer una demostració prèvia a la prova, quan els cotxes ja estaven a la graella, que va sorprendre al món i va atreure l'atenció de la F1.

Va ser llavors quan, d'aquesta caixa de retalls de premsa, guardada amb tanta cura com desordre, va sorgir una d'aquestes perles oblidades i que un dia van anar-hi a parar perquè les vaig trobar interessants, curioses, dignes de ser preservades… encara que després la major part caiguin en l'oblit fins al dia que un decideix fer neteja.

I allí estava aquest incunable que em va atreure. En 2017, Mercedes, sí l'equip Mercedes de F1, es va decidir a realitzar un vídeo inspirat en els Castells. Només ho va fer amb la Pinya. No va pujar cap pis –francament, no imagino aquí a Hamilton o Rosberg, els pilots de la marca en aquell moment– fent de ‘saltimbanquis’ ni a Toto Wolff, tan procliu als accidents de bici, enfilant-se construcció amunt. Simplement van aprofitar perquè en el centre de la Pinya, on ha d'alçar-se el Castell, van aprofitar per a formar l'escut de l'estrella amb els braços de les tres persones que haguessin hagut de suportar el pes de la construcció.

Però em va cridar l'atenció precisament perquè va ser un exercici destinat a cohesionar l'equip i per això el lema del vídeo era clar: “Ningú guanya sol”.

Ningú guanya sol. Ningú munta un castell sol. Moltes vegades he dit que la Fórmula 1 és el “més egoistament individual dels esports d'equip”. Els pilots són com l’Enxaneta, la peça clau que aconsegueix el triomf i s'emporta la glòria; l’Enxaneta és qui marca si el Castell s'ha coronat, s'ha carregat… amb la diferència que a més ha de descarregar-se.

I perquè qualsevol de les dues activitats tingui èxit, el treball en equip ha de ser total. Si falla la Pinya, tot s’ensorra. Si falla un pis, tot s'esfondra. Llenya diuen en l'argot casteller.

El mateix passa en la F1. Si el càlcul, només un d'ells, dels aerodinàmics, dels responsables de suspensions, dels que s'encarreguen del xassís o els frens, és erroni, tot s'ensorra. Un error dels tàctics, dels mecànics en el muntatge o en el laminatge de la fibra de carboni, en la fiabilitat del motor, ho fa anar tot en orris.

La veritat és que m'he emocionat en veure aquests Castells. Aquest treball en equip, totalment desinteressat, totalment implicat, en el qual cadascú hi juga el seu rol. L'atenció als detalls, des d'enrotllar-se la faixa a com aquesta és utilitzada pels que pugen per a grimpar, passant a “mossegar” el coll de la camisa no només per a tenir la sensació d'oferir més força, de tenir més nervi, com per a evitar que els que van ascendint puguin tenir una relliscada.

Veure músculs en tensió, com un company intenta corregir a un altre quan hi ha una amenaça que fa que tot trontolli, els crits d'ànim… veure com en la Pinya estan pressionats els uns amb els altres per a apuntalar-ho tot; com els integrants dels pisos més baixos pateixen i suporten el pes que els ve damunt. Com l’Enxaneta ha de grimpar ràpid perquè els pisos sofreixin el menor temps possible. Tot és certament emocionant.

Veure com prenen les mesures per a col·locar l’Agulla en els casos en què la construcció la porta o com els integrants d'aquesta Agulla aconsegueixen arribar al centre de la construcció on no hi ha espai, tot té quelcom de màgic.

I com el Cap de Colla insta a la tranquil·litat, dirigeix a tots i en cas de Llenya sap avaluar com recol·locar els homes i dones i poder fer una nova construcció, això és motiu d'expectant silenci.

Veure aquest estiu com alguns dels integrants acabaven a ple sol, en les hores de canícula, amb la camisa xopada donava una idea de l'esforç sobrehumà que han hagut de fer tots.

Tot estudiat, tot mil·limetrat, cap detall oblidat per petit que sigui. Però en el moment de la veritat, són les dones i homes els que han de realitzar el que està projectat, treure partit a tot el que han fet en la seu, tot el que ha estat assajat o simulat. I tot això amb un objectiu: superació personal en uns casos, buscant la victòria en altres… excel·lència sempre.

I m'ha vingut al cap una frase de Lewis Hamilton pronunciada abans del passat G.P. d'Holanda, quan li van preguntar sobre les dificultats de la temporada actual en el Cavallino: “vull tornar a gaudir i estic treballant en això. Si no gaudeixes, per què ho fas?”.

© Raymond Blancafort Costas
2 de setembre de 2025
JAS Info Service