El Jeep Cross…. Yezoqueloqueé?? 

Por Màrius Llongueras.

Situem-nos cap a finals dels anys 70. A França, que sempre han estat més avançats que nosaltres en qüestions d’esport motoritzat, feien tres tipus de ral·lis, segons el pis de les carreteres o pistes: d’Asfalt, de Terra i de Tot Terreny. La diferència entre un ral·li de terra i un de tot terreny radica en la qualitat del pis. Si està en bon estat i es passa més o menys bé amb un turisme és un ral·li de Terra. Si el pis és més dolent, amb molta pedra o fins i tot amb zones purament trialeres, doncs en deien ral·li Tot Terreny.

I he dit ral·li, amb totes les conseqüències. Amb els seus trams cronometrats, els seus enllaços i els seus controls horaris. Les proves tipus raid, sense controls intermedis i a “maricón l’últim” només es feien en territoris endarrerits (automobilísticament parlant) com l’Àfrica. El Paris-Dakar tot just si havia nascut i a Europa això no s’estilava. A la península tampoc. Només hi havia ral·lis normals, d’asfalt, però que podien incloure algun tram de terra, com el Costa Brava, i es feia algun ral·li tot de terra, però solien ser més reduïts.

I així arribem al 1979. Motor Ibérica fabricava uns jeeps amb motor diesel Perkins en dos models, el Bravo, evolució del Jeep de la Segona Guerra Mundial, i el Comando, que era una mica mes gran, i amb dues marques, Ebro i Avia. Aleshores, a Espanya només es trobaven aquests tot terreny i els Land Rover. Per promocionar-los, la marca de l’Avinguda Icària va tenir la idea de fer un campionat de ral·lis tot terreny a l’estil francès, i així va ser com va néixer el Jeep Cross. Van buscar-se sis clubs amb solvència contrastada per tota Espanya, en col·laboració amb els concessionaris locals, van parir un reglament i, apa, cap a Manresa...

Perquè el primer Jeep Cross de la història es va fer a Manresa, organitzat pel Biela Club, i va resultar un èxit total, amb 25 participants, que havien equipat els ‘catxarros’ amb barres, cinturons de sis punts i alguna altre cosa i es llençaven ben bé a l’aventura. Després seguiren altres proves a Dénia (Alacant), Astúries, Andalusia, Osca i Madrid, configurant un calendari amb 6 proves, que va ser guanyat per en Josep Lluís Juvanteny, d’Olot, que va fer tota la temporada copilotat per la seva promesa, la guapíssima Alícia Reixac. Altres pilots també van destacar, com el basc Mikel Prieto, molt ràpid però molt bèstia; els càntabres García i Sañudo, que semblava que no corrien però sempre eren davant; el recentment desaparegut Jordi Conca, sempre amb la seva pipa i copilotat per la Nuri Cabanes; i l’Eduard Montero, de Molins de Rei, que copilotat per en Vicenç Joan van arribar a guanyar un ral·li, el d’Osca, em penso, ja que era especialista en els circuits de moto-cross. Era el que més saltava.

De cara al 1980 les coses havien canviat una mica. Nissan havia entrat a Motor Ibérica i van considerar oportú anar-se apartant de la marca Jeep, i per això van canviar el nom. Ara es diria Gran Cross. El campionat va tenir també sis proves, començant a Girona amb organització de l’Escuderia Girona, i seguint a Còrdova (Escudería Mezquita), El Grau de Sagunt, Astillero (Santander), organitzat per l’Escuderia Los Peñucas d’en Fidel De La Peña, Saragossa i finalment Majadahonda (Madrid).

I aquestes van ser les dues úniques temporades en que a Espanya hi va haver ral·lis Tot Terreny. Nissan no va voler seguir amb el tema perquè ja estava clar que acabarien fabricant el Patrol, que quan va arribar ja havia començat la moda dels Raids, que no eren ben bé el mateix. D’altre banda, el nombre de participants es va reduir bastant, una dotzena en promig, i hi va haver poca renovació. Els cotxets anaven bastant mes depressa del que s’esperava, però també es trencaven molt. I les preparacions no eren pas barates, tenint en compte que la majoria anaven enfocades a reforços i transmissions, perquè, això si, els motors es trencaven poc. Estaven molt limitats, per sort.

Una de les característiques d’aquests ral·lis es que eren de recorregut secret, cosa que era novetat a Espanya en aquell moment. Et donaven un Road-Book a la sortida i no podies pas reconèixer. En el Road-Book anaves seguint els camins i carreteres fins que arribaves a un Control Horari, on començava un tram. I el tram podia ser seguint caminets en el Road-Book o també podies trobar-te: “Seguir flechas” i full en blanc... i apa, camins o camps a través!! Una autèntica currada pels organitzadors, perquè aleshores pocs feien Road-Books i menys encara assenyalaven amb cintes i fletxes com si fos un trial...

Aquest sistema va generar polèmiques en alguna prova, per la mediocre qualitat del llibre de ruta, i també per la mala senyalització. És clar que podia ser que algun participant s’endugués per endavant les cintes o fins i tot les fletxes, i els del darrera ja anaven perduts... o potser algun espectador “hooligan” d’algun pilot (sempre hi ha hagut imbècils) contribuïa a la confusió... La manca de mitjans i la poca flexibilitat de la direcció de cursa solen portar molts problemes a les organitzacions.

I, a tot això, us estareu preguntant: i ara aquest perquè es despenja amb aquestes històries estranyes?? Potser és que hi va ser?? Doncs si, senyors, vaig tenir l’honor de ser-hi, els dos anys.

Repassant les temporades
A la primera prova, la de Manresa, ens varem presentar amb el Comando del meu amic Jordi Blay, on el primer que ens va sorprendre va ser la diferència entre els que ja teníem certa experiència a fer ral·lis i els molts que eren mecànics o pagesos. Al parc tancat els vaig haver d’explicar a alguns el funcionament del carnet de ruta, i com jo altres copis experts també ho van fer. Segon: bon feeling, hi havia una especial absolutament trialera on havien marcat amb cintes una pujada per un pendent, girar a dalt i baixar pel costat, tornar a girar i amunt un altre cop, i així fins a quatre cops. La llista d’inscrits es va fer per ordre alfabètic i dúiem el número 5. Segons la organització varem ser els primers a fer tot el recorregut sencer, ni ells mateixos ho havien aconseguit.

El ral·li seguia per camins i viaranys, i en un Control Horari ens van dir que érem els que menys havíem penalitzat. Vaja, anem bé. I quan ja enfocàvem la última part, abans de la famosa baixada de pedrots que va sortir a totes les fotos, ens va caure el motor a terra. S’havien trencat els suports del motor, i ens vam quedar tirats a la carretera per allà a Valls de Torruella... La segona prova es va fer a Dénia amb un ambient i un recorregut força agradables, però que tampoc varem gaudir gaire estona. Es va trencar un palier i va tornar a caure el motor...

De cara a 1980 em va contactar en Vicenç Joan per fer de copilot de l’Eduard Montero tota la temporada, amb el seu Bravo, molt ben preparat doncs tenia un taller i era agent de Motor Ibérica: Automotrac, a Molins de Rei. Luxe gairebé asiàtic, duia un Halda Twinmaster (!). Primer ral·li a Girona. Primer tram, pam!! Millor temps, tot enfilant-nos cap als Àngels. Camins, carreteretes i la llera del riu Daró per arribar a la mitja part al circuit de moto-cross que hi havia a La Bisbal. Aquesta és una altre de les peculiaritats del Jeep-Cross: Fer unes voltes a un circuit permetia concentrar públic que no feia nosa per les carreteres i podia gaudir d’un espectacle especial. I un circuit de motos resulta molt més espectacular i adequat que un d’auto-cross pel tipus de vehicles.

Aquí al circuit varem fer una autèntica exhibició de salts (veure reportatge de “4Tiempos”) i també en un dels últims... es va trencar el suport del meu seient. Vaig sortir disparat amunt, els arnesos em van agafar i vaig caure a plom, amb una sentida que em va deixar sense respiració gairebé dos minuts... Mentre els mecànics ressoldaven el seient a la neutralització després del tram, jo em vaig anar recuperant i buscant una faixa per subjectar-me millor l’esquena i, au, tornem-hi altre cop al riu Daró i anar fent cap a Girona. Haig de dir que l’Eduard es va mostrar com un cavaller i a la segona part va conduir molt més suau. Al final tercers escratx, que no està malament per començar.

El ral·li de Còrdova no hi havia circuit. Era més aviat un anar i tornar bastant lineal. Varem tenir dues punxades en dos trams diferents i varem acabar vuitens. D’allà ens va tocar anar al Grau de Sagunt, on ens varen plantejar un ral·li amb un recorregut molt bonic, tret del primer tram, que es feia a la sorra de la platja. El terreny era molt tou i difícil i molts es varen quedar enganxats, les cintes es van trencar i molts es van perdre. D’altres no van fer el recorregut i, vaja, que es va muntar un sidral considerable que va desbordar la organització. Varem fer tot el recorregut, amb uns trams que ens varen agradar molt i a l’hora de les classificacions, oh sorpresa: sis exclosos, entre ells nosaltres, per no haver seguit el recorregut. En el nostre cas, almenys, ens varem limitar en tot moment a seguir les instruccions dels oficials. Naturalment, hi va haver apel·lació i uns mesos després la FEA, que encara no era Real ens va reclassificar a tots.

La quarta prova va ser a Santander i va tornar a haver-hi problemes amb els organitzadors. Havien triat uns camins molt bonics, però massa estrets, sobretot un tram entre murs de pedra, i endevineu on varem trinxar una roda i no ens podíem apartar per canviar-la?? Exacte, just en aquell tram. Ho sento molt, però varem ser culpables de bloquejar el ral·li. La direcció de cursa va decidir anular els trams que quedaven i reagrupar el ral·li al circuit, última prova. I allà ens trobem que es reincorpora un dels participants que havia abandonat dues proves abans, i tots l’havíem vist. A l’hora de les classificacions ens trobem exclosos, cosa que entenem, però no que el participant en qüestió sortia com a guanyador del ral·li!! Es tractava de l’ídol local, d’acord, però... Més apel·lacions. Com podreu entendre l’ambient estava un xic enrarit.

I arribem a Saragossa, seu de la penúltima prova. Ral·li lineal d’anada i tornada per camins que anys a venir s’usarien a la Baja, amb mitja part al circuit de moto-cross de Botorrita. Ens va sortir un ral·li perfecte, amb una gran demostració al circuit i, fent sumes al acabar, quedàvem guanyadors, i així ens varen felicitar alguns equips rivals, com en Juvanteny... Fins que va aparèixer la classificació oficial, que no van publicar a l’hora, en que sortíem segons. Sembla ser que els cronometradors es van fer un embolic al circuit i li van donar un minut de menys al Monzó, que va guanyar. Naturalment no era veritat. Si hagués fet el temps que deien ens hauria avançat, quan varem ser nosaltres qui el varem avançar a ell. Paraules i més paraules, fins que ho van tallar argüint que ja havia passat l’hora de reclamar, quan ells no havien pas publicat a l’hora... Era tant evident que Motor Ibérica ens va pagar els premis de primer. I aquí vull mostrar el meu agraïment a un personatge que tenia el poder d’arreglar el “desaguisado” i no va voler. Un tal Carlos Gracia Fuertes.

Últim ral·li a Madrid. I el primer problema mecànic de l’any. Varem repartir una amanida barrejada de pinyons i paliers per tot un prat a l’Alto de la Cruz Verde...

End of Jeep Cross

@ Màrius Llongueras i Pié
Publicat al seu dia i cedit per l’autor per a la ocasió
JAS Info Service