Rider & Driver, per Maurici Palouzié 

Per Maurici Palouzié.

Disculpeu-me la frivolitat del títol en anglès –no m’agrada l’anglosaxonització del llenguatge– però és que em feia gràcia la similitud fonètica i ortogràfica d’aquestes dues paraules que representen dues especialitats esportives ben diferents, els pilots de motos i els pilots de cotxes.

Fa uns dies us parlava d’uns esportistes duals del motor esport, aquells que han fet de pilots i copilots. En aquest escrit vull fixar-me en un altre tipus d’esportista dual, molt més escàs –crec–, em refereixo als esportistes que han aconseguit destacar, tant pilotant motos com cotxes.

Però, de debò són tan diferents? Fixem-nos en els pilots de circuit, per exemple, i les seves característiques: han de tenir la capacitat de trobar la trajectòria més ràpida en cada revolt, saber avaluar la distància de frenada mínima per abordar el revolt a la màxima velocitat possible, definir el punt a partir del qual accelerar al màxim, estar pendent dels rivals, controlar els paràmetres de la màquina que piloten, atendre les indicacions del box o l’enginyer…

Certament, són capacitats comunes i necessàries per pilotar cotxes i motos a bon nivell. Però no són suficients per fer-ho amb èxit. Cal conèixer i dominar les diferents dinàmiques dels dos tipus de màquines i tenir el talent necessari per treure’n el màxim partit de cadascuna. En èpoques passades, aquesta confluència de talent era més fàcil de demostrar, avui dia, en un món tan tecnificat i professionalitzat com és el de les competicions del motor esport, és molt difícil –per no dir impossible– que un mateix pilot pugui competir a un alt nivell tant en motos com en cotxes.

Un únic pilot en la història ho ha aconseguit
Hi ha molts pilots que han participat en ambdues disciplines del motor esport, però només un va aconseguir guanyar campionats mundials de motos primer i de cotxes després, em refereixo a John Surtees. Va guanyar entre el 1956 i el 1960 set títols de Campió del Món de Motociclisme entre les cilindrades de 500cc i 350cc. Un cop retirat de les competicions de motos, es va passar als cotxes, guanyant el Campionat del Món de Fórmula 1 l’any 1964 amb Ferrari. Una gesta irrepetible.

Contemporani a Surtees i amic seu, Mike Hailwood –“The Bike”–, també va destacar en motos i cotxes, encara que en aquests no tant. Va guanyar nou títols de motociclisme entre les cilindrades de 500, 350 i 250cc. En cotxes, un primer intent a l'F1 el 1963, no va sortir bé, però el 1971 va tornar disputant 50 grans premis en total (Surtees, McLaren, Lotus i Lola) amb dos podis com a millors resultats i 29 punts. Es important dir que el 1972 va ser Campió d’Europa de Fórmula 2. El 1974 va tornar a les motos i va guanyar el TT. de l’illa de Man. Se’l recorda per salvar la vida a Clay Regazzoni en el Gran Premi de Sudàfrica del 1973 quan tots dos van xocar i el cotxe del Clay es va incendiar.

Un altre pilot destacat és Johnny Cecotto. Aquest pilot veneçolà va guanyar el mundial de motociclisme de 350cc l’any 1975 i va quedar tercer al mundial de 500cc de 1978, darrere de Roberts i Sheene. Va debutar en cotxes amb un Minardi de Fórmula 2 on va ser subcampió el 1982, i va arribar a la Fórmula 1 amb 37 anys l’any 1983. El 1984 va entrar a Toleman, sent company de Senna. Va participar en vint-i-tres grans premis d'F1 aconseguint un sisè lloc com a millor resultat. Després, la seva carrera es va orientar cap als turismes, pilotant per marques com BMW, Volvo, Opel o McLaren en diversos campionats de turismes i obtenint grans èxits.

L’últim intent seriós d’un pilot destacat de motos de provar sort a les quatre rodes va ser el 2006 amb Valentino Rossi, quan va estar provant un Ferrari de Fórmula 1. Finalment l’operació no es va consumar per la disconformitat de “Vale” amb el programa ofert per Ferrari. A partir de 2019 va participar en curses de resistència, fitxant per l’equip oficial BMW per pilotar un M4 GT3 el 2023, fent equip amb altres pilots i amb resultats irregulars.

Actualment, està treballant per aconseguir un seient en el WEC pel 2026, campionat en el qual ja havia debutat el 2024 obtenint la segona posició d’LMGT3 a les 6 Hores d’Imola, fent equip amb Maxime Martin i Ahmad Al Harthy.

Altres “Rider & Driver”
Anterior a Surtees, podem destacar a Tazio Nuvolari. Aquest polifacètic pilot italià estaria en el quadre d’honor si no fos perquè es va retirar l’any 1950, justament quan es va iniciar el Campionat del Món de Fórmula 1. Va guanyar 49 curses amb moto i 57 amb cotxe, a més de molts rècords de velocitat, voltes ràpides i podis.

Menys conegut, Bob Anderson, és també un altre pilot anglès que va puntuar tant en motos (21 GP) com en Fórmula 1 (29 GP) entre els anys 1958 i 1967, 8 punts al mundial. Altres pilots de motos que es van sentir atrets per la Fórmula 1 després dels seus inicis amb motos: Nello Pagani (primer guanyador Mundial 125cc, una cursa F1), Kunimitsu Takahashi (129 GP moto, 1 GP F1), Paddy Driver (33 GP moto, 1 GP F1), Gary Hocking (es va passar als cotxes afectat per la mort d’un amic en un GP de motos pensant que eren més segurs i, malauradament, va trobar la mort en els entrenaments del seu primer GP de F1). I per altres competicions de cotxes: Marco Melandri (Speedcar Sèries), Wayne Gardner (V8 Supercars, DTM, 24 hores de Le Mans), Kevin Schwantz (NASCAR), Giacomo Agostini (7 podis al Campionat Aurora Britànic d'F1). Kimi Raikkonen, a més de ser Campió del Món d'F1, sempre ha estat molt vinculat al motocròs, activitat que ha practicat, té un circuit a casa seva i és propietari d’un equip professional. A més, no oblidem el seu pas pel mundial de ral·lis. Un altre destacat Campió del Món, en Sébastien Loeb, també és un cremat de les motos, es va iniciar amb curses de ciclomotors i avui dia en fa de les seves pels circuits amb una Yamaha R1 GYTR.

Els de casa
A casa nostra també tenim pilots que han participat sobre dues i quatre rodes. El pilot de motos i cotxes més destacat de casa nostra és, sens dubte, en Salvador Cañellas. Aquest polifacètic pilot va ser el primer pilot català en guanyar una Gran Premi del mundial de motociclisme, el de 125cc de 1968 a Montjuïc. També va guanyar un altre Gran Premi i tres edicions de les 24 hores de Montjuïc, va ser Campió d’Espanya de Ral·lis el 1972 i de Circuits el 1979, a més de guanyar copes monomarca. Joan Fernàndez (ral·lis de motos i guanyador de 29 campionats de muntanya entre Catalunya, Espanya i Europa). Altres pilots de motos que van provar les quatre rodes: Jorge Lorenzo (Porsche Cup), Àlex Crivillé (més de 20 ral·lis entre terra i asfalt, Marbella, Mitsu Lancer, Córdoba WRC), Toni Elías (Supercopa Seat Leon).

“Rider & Driver” rally-raid
L'especialitat rally-raid, i més concretament, el Dakar, segurament és on hi ha més casos de pilots de motos que s’han passat a les quatre rodes. La duresa de la prova fa que els pilots de moto tinguin una data de caducitat força curta i, en canvi, el coneixement de la prova que proporciona la moto, és molt útil quan es posen al volant. Malgrat això, solament hi ha tres casos de pilots que han guanyat el Dakar en les dues modalitats, mostra de tan difícil que n’és aconseguir-ho –si deixem de banda el cas de l’extraterrestre Peterhansel–: Hubert Auriol (1 motos, 1 cotxes), Stephane Peterhansel (6 motos, 8 cotxes), i Nani Roma (1 motos, 1 cotxes).

Altres pilots: Joan Barreda, Laia Sanz, Isidre Esteve, Gerard Farrés, Cyril Despres, Jakub Przygoński, Josef Macháček… també s’han passat a les quatre rodes. Són només alguns exemples, segur que me'n deixo molts. Potser podem concloure que, malgrat la mirada recelosa entre ells, al cap i a la fi, no són tan diferents.

Fonts: statsF1, motorsport.com, eWrc, Dakar.com, Wikipedia

© Maurici Palouzié Garcés
16 de desembre de 2025
JAS  Info Service