Per Josep Autet.
Feia temps que volia parlar d’en Valentí Fradera. Fer-ho d’en Valentí es parlar d’un periodista format segons els criteris de la vella escola –llibreta i bolígraf, preguntes constants, no deixar res a l’atzar, ficar el nas on hi veu interès informatiu– però amb un resultat professional que destil·la gran futur, perquè tard o d’hora aquest tipus de labor periodística professional i rigorosa, com la que esgrimeix en la seva tasca en Valentí, és la que sense cap mena de dubte té més futur.
Els temps d’ara es mouen entre la superficialitat, la falta de rigor i sovint amb la manca de coneixement del què es parla. Res d’això és del que fa gal·la en Valentí, un periodista com pocs hi ha avui dia, sempre present en els llocs on cal ser i escrivint coses “que van a missa”. El que llegeixes sorgit de la seva ploma cal fer-li cas. Va néixer del rigor i així segueix, per al gaudi dels que el llegim i per l’exemple que dóna als que volen –o saben– aprendre d’ell.
– Valentí, des de quan vas començar-te a interessar per la informació?
– “Suposo que el periodisme és una professió vocacional, però jo he acabat dedicant-m’hi «per accident», com va dir un dia sobre ell mateix el meu col·lega i amic Raymond Blancafort. De sempre m’havia agradat escriure, però l’afició als cotxes em va empènyer a començar estudis d’enginyeria, pels quals vaig transitar sense acabar-los ni treure’n gran cosa de profit (això sí, cada dia veia al costat de l’entrada de l’ETSEIB el prototip del camió Pegaso Z-210, amb doble eix directriu davanter i carrosseria tipus «Barajas» seccionada per la meitat, tal com es va exposar en el Saló de París de 1955; va anar a petar allà el 1964 i avui dia encara hi és, visible del carrer estant, a l’avinguda Diagonal de Barcelona)”.
– D’on consideres que has agafat model o estil de treball?
– “El meu referent absolut és Javier del Arco. Vaig començar a llegir-lo amb l’anuari 4 Tiempos que editava, concretament, l’edició publicada el 1985 sobre la temporada 1984. Jo tenia llavors 16 anys. Tres anys després, el 1988, el vaig conèixer en persona, i també a la seva dona, Fina. Aquell dia, ja em va ensenyar capítols del que, dotze anys després, havia de ser la seva història monumental del circuit de Montjuïc automobilístic. Ara bé, seria agosarat per part meva dir que he agafat el seu model o estil. Seria com si un pintor de parets pretengués posar-se a l’altura de Miquel Àngel. Encara ara, llegeixes un text antic del Javier i és com tenir-lo al costat parlant-te a l’oïda. La seva biografia de Bernd Rosemeyer, publicada a la revista Fórmula el 1971, és sensacional. Any 1971, eh! No existia internet ni res; la informació s’havia de treballar amb mitjans clàssics”.
– Què és el més important per a tu en plantejar un article?
– “Independentment del tema, sempre va bé fer un esquema dels punts que s’hauran de tocar. És clar que també cal tenir en compte el tipus d’escrit: no és el mateix una columna d’opinió, la crònica d’un esdeveniment esportiu o un article històric. I el suport també condiciona, si es tracta d’un diari o una revista mensual”.
– De què t’agrada més informar?
– “Jo només escric de motor. Compenso la falta d’«ofici» amb l’especialització i el coneixement de l’àmbit. Dins d’això, la temàtica històrica segurament és el més agraït, perquè em permet de submergir-me en els «papers» que acumulo a casa”.
– Valentí, algun consell per qui vulgui seguir el teu camí?
– “No sé si els meus consells poden ser de gaire ajut. Suposo que, avui dia, cal ser molt actiu en les xarxes socials, i jo ni les ensumo. A banda d’això, amb els anys he vist com és d’important parlar idiomes, així que el meu consell principal aniria per aquí: com més idiomes xerris, millor. A més a més, va bé saber fer alguna foto amb una mica de cara i ulls, una assignatura pendent que no he estat capaç d’aprovar mai. També és important tenir una escriptura acurada. Jo ho intento, una altra cosa és que me’n surti, i soc un gran aficionat als diccionaris (de paper!) i els llibres de llengua, i llegeixo molt de motor. Finalment, el més valuós i que, al capdavall, m’ha permès guanyar-me la vida dedicant-me a escriure («per accident», insisteixo) és l’afició i la passió, però això no es pot «aconsellar». O es té o no es té!”.
Possiblement podríem allargar el text, però per avui n’hi ha prou. En articles, reportatges, llibres, revistes i actes de tot tipus relacionats amb el motor el podreu trobar. Tingueu clar que el rigor periodístic d’abans és la millor manera per encarar informativament el futur. Feu-me cas.
© Josep Autet
26 de maig de 2025
JAS Info Service
- - - - - - - - - - - - - - - Versión en castellano - - - - - - - - - - - - - - -
Valentí Fradera: un estilo de antes con mucho futuro
Por Josep Autet.
Hacía tiempo que quería hablar de Valentí Fradera. Hacerlo de Valentí es hablar de un periodista formado según los criterios de la vieja escuela –libreta y bolígrafo, preguntas constantes, no dejar cabos sueltos, meter la nariz donde uno ve interés informativo– pero con un resultado profesional que destila un gran futuro, porque tarde o temprano este tipo de labor periodística profesional y rigurosa, como la que utiliza en su labor diaria Valentí, es la que sin ninguna duda prevalecerá en el futuro.
Los tiempos actuales se mueven entre la superficialidad, la falta de rigor y a menudo con la falta de conocimiento de lo que se habla. Nada de esto es de lo que hace gala Valentí, un periodista como pocos hoy en día, siempre presente en los sitios donde hay que estar y escribiendo textos "que van a misa". Lo que puedas leer surgido de su pluma es de lo que hay que hacer caso. Nació del rigor y así sigue, para el disfrute de quienes lo leemos y para ejemplo de quienes quieren –o saben– aprender de él.
– Valentí, ¿desde cuándo empezaste a interesarte por la información?
– "Supongo que el periodismo es una profesión vocacional, pero yo he acabado dedicándome «por accidente», como dijo un día sobre sí mismo mi colega y amigo Raymond Blancafort. Desde siempre me había gustado escribir, pero la afición a los coches me empujó a empezar estudios de ingeniería (eso sí, cada día veía junto a la entrada de la ETSEIB el prototipo del camión Pegaso Z-210, con doble eje directriz delantero y carrocería tipo «Barajas» seccionada por la mitad, tal y como se expuso en el Salón de París de 1955; fue a parar allí en 1964 y sigue ahí hoy en día, visible desde la avenida Diagonal de Barcelona)”.
– ¿De dónde o de quién consideras que has tomado modelo o estilo de trabajo?
– "Mi referente absoluto es Javier del Arco. Empecé a leerlo en el anuario 4 Tiempos que editaba, concretamente la edición publicada en 1985 sobre la temporada 1984. Yo tenía entonces 16 años. Tres años después, en 1988, lo conocí en persona, y también a su esposa, Fina. Ese día ya me enseñó capítulos de lo que, doce años después, tenía que ser su historia monumental sobre el circuito de Montjuïc automovilístico. Ahora bien, sería atrevido por mi parte decir que he cogido su modelo o estilo. Sería como si un pintor de paredes pretendiera ponerse a la altura de Miguel Ángel. Aún hoy en día, lees un texto antiguo de Javier y es como tenerlo a tu lado hablándote al oído. La biografía que hizo de Bernd Rosemeyer, publicada en la revista Fórmula en 1971, es sensacional. Año 1971, ¡eh! No existía internet ni nada; la información se tenía que trabajar con medios clásicos”.
– ¿Qué es lo más importante para ti al plantear un artículo?
– "Independientemente del tema, siempre va bien hacer un esquema de los puntos que tendrás que tocar. Está claro que también hay que tener en cuenta el tipo de texto: no es lo mismo una columna de opinión, la crónica de un evento deportivo o un artículo histórico. Y el soporte también condiciona, si se trata de un diario o una revista mensual".
– ¿De qué te gusta más informar?
– "Yo sólo escribo de motor. Compenso la falta de «oficio» con la especialización y el conocimiento del ámbito. Dentro de eso, la temática histórica seguramente es lo más agradecido, porque me permite sumergirme en los «papeles» que acumulo en casa".
– Valentí, ¿algún consejo para quien quiera seguir tu camino?
– "No sé si mis consejos pueden ser de mucha ayuda. Supongo que, hoy en día, hay que ser muy activo en las redes sociales, y yo ni las huelo. Aparte de eso, con los años he visto lo importante que es hablar idiomas, así que mi consejo principal iría por ahí: cuantos más idiomas hables, mejor. Además, va bien saber hacer alguna foto con un poco de estilo, una asignatura pendiente que no he sido capaz de aprobar nunca. También es importante tener una escritura esmerada. Yo lo intento, otra cosa es que me salga bien, y soy un gran aficionado a los diccionarios (¡de papel!) y a los libros de lengua, y leo mucho de motor. Como punto final, lo más valioso y que al fin y al cabo me ha permitido ganarme la vida dedicándome a escribir («por accidente», insisto) es la afición y la pasión, pero esto no se puede «aconsejar». ¡O se tiene o no se tiene!”.
Posiblemente podríamos alargar el texto, pero para hoy es suficiente. En artículos, reportajes, libros, revistas y actos de todo tipo relacionados con el motor lo podréis encontrar. Tened claro que el rigor periodístico de antaño es la mejor manera para encarar informativamente el futuro. Háganme caso.
© Josep Autet
26 de mayo de 2025
JAS Info Service
Raimon d'Abadal, 29 • 08500 Vic | 938 852 256 | jas@jas.es