Obituari: Esteve Baulenas Sardà (1954-2026) 

Per Josep Autet.

Quan l’obituari que fas és el d’un familiar, l’escriptura no esdevé fàcil ni lògica. Sóc dels que penso que si mor algú de la teva família no tens perquè donar-ho a conèixer en aquesta finestra dedicada en exclusiva al motorsport. Però aquesta vegada la persona de la que ploro la seva desaparició també té relació amb l’esport del motor que tant estimem a JAS i, com és lògic, els nostres seguidors. Ha mort als 71 anys l’Estevet, Esteve Baulenas Sardà, ex pilot oficial de Montesa en motocròs a la dècada dels 70. El càncer se l’ha endut sense pietat ni consideració, com a tanta altra gent. A tots el que el teníem a prop, la mort de l’Esteve ens fa mal, molt mal.

El dol es porta a dins però veure la seva agonia i el dolor que escampa en el petit però immens món de la família i amics, trasbalsa fins al límit. Al final de l’obituari, que escric en un estat seré però no massa tranquil, menciono els principals noms dels familiars que l’estimàvem.

Esteve Baulenas Sardà (21-9-1954/10-9-2026) va ser tota la seva vida un home de Tona, tot i que la seva feina va transcórrer durant molt temps en altres indrets. Era de Tona i aficionat a les motos. De petit va tenir una Mobylette però el 1971, només amb 17 anys, va comprar una Bultaco Pursang Mk5 125, juntament amb Joan Cors, el seu amic de Tona. Un any més tard va pujar de prestacions i el 1972 va adquirir una Pursang Mk6 250. Va ser des d’aquell moment, amb 18 anys, que es va plantejar competir en motocròs.

Va conèixer aleshores el pilot Ramon Burés, de Castellterçol, dos anys més gran que l’Esteve. Va córrer alguna cursa amb ell i van establir una bona amistat. Tot això mentre corria pel seu compte, amb resultats prou bons. El seu mecànic d’aleshores, Lluís Parés, del Planelló de Tona, en observar que corria molt bé i amb valentia, va demanar a Antonio Roma, el cèlebre tècnic de Can Portús, de Vic, que el recomanés a Montesa, marca que als anys 70 estava en plena activitat esportiva.

En Portús el va veure pilotar i no ho va dubtar. Va fer d’intermediari amb la gent de la factoria dels Permanyer, de tal manera que li van fer una prova al circuit d’Esplugues a mitjans del 1973, amb la participació també del que ja havia estat fitxat com a pilot de la marca per a córrer el Trofeu Nacional Júnior de Motocròs 125, Albert Ribó, 2 anys més jove i considerat una de les promeses del moment. L’Esteve va quedar realment impressionat pels desnivells d’aquell circuit que li era desconegut i en el qual cada any s’hi disputava el Campionat d’Espanya. Li van deixar una Cappra i ben aviat li va agafar l’aire. Tant, que en poques voltes va aconseguir fer els mateixos temps que Ribó. El resultat va ser el fitxatge per Montesa, marca amb la qual ja va fer la segona part de la temporada d’aquell mateix any 1973.

Al 1974 va córrer tot el Campionat d’Espanya Júnior de 125cc i algunes curses de 250cc com a prova, sempre amb unitats Cappra i amb victòries i resultats excel·lents. Va guanyar, per exemple, la cursa d’Esplugues que iniciava el campionat espanyol. També va fer algunes competicions de 74cc, en aquest cas amb una Cota transformada i fent una mica de conillet d’índies per provar peces. L’1 de novembre del 1974 va disputar la 1a edició de les 150 Milles de Mollet, al circuit de Gallecs, on va acabar segon absolut i primer de Montesa, fent equip amb l’Albert Ribó, en una temporada atapeïda de curses arreu. Però a final d’any no va aconseguir ser Campió d’Espanya, títol que va guanyar Toni Elías, amb una Bultaco. Com a reconeixement pels seus èxits, aquell any 1974 l’ajuntament de Tona el va nombrar fill predilecte de la ciutat.

Montesa el va retenir amb vista al 1975. Va fer diverses curses, per exemple a Figueres, Almacelles o les 150 Milles de Mollet, que va acabar en sisena posició amb Josep Figueras, prova que en realitat va ser la seva darrera cursa. En un motocròs, donant més gas del que potser calia en un salt, va caure i es va trencar el menisc esquerre, un contratemps important ja que aquesta lesió el va tenir de baixa força temps i, a més, la va enllaçar amb el servei militar, que va fer a Cartagena com a xofer d’un militar. En tot cas, el menisc li va seguir donant problemes i no se’n va refer mai del tot.

Des d’aquell moment es va dedicar en cos i ànima a la feina familiar. Primer en una guixera a Tona, que ja havia iniciat el seu avi. Eren temps en que va tornar a tenir ganes de fer alguna cosa en moto, ara com a aficionat, i va comprar una Bultaco de tot terreny. Però la feina va anar creixent de manera ràpida i considerable, i es va responsabilitzar de l’explotació d’una pedrera a cel obert, propietat d’Asland, situada a Maçanet de la Selva, que abastia de material la fàbrica de ciment de Montcada i Reixac.

S’hi va passar mitja vida dirigint l’explotació, amb personal i maquinaria al seu càrrec, fins que l’empresa va decidir clausurar-la. En tots aquells anys, Esteve Baulenas va fer feines per al poble, arreglant camins, costejant infraestructures i ajudant en obres locals, motiu pel qual l’ajuntament de Maçanet va reconèixer públicament la seva desinteressada labor lliurant-li una insígnia d’or com a fill adoptiu. Esteve Baulenas va seguir treballant per a Asland, però ja en la pròpia fàbrica de ciment de Montcada i Reixac, que el 1993 seria adquirida per la cimentera Lafarge i que, posteriorment, es va fusionar amb la multinacional Holcim.

Des de feia anys el seu gendre, Xevi Rodríguez, casat amb la seva filla Ester, s’han fet càrrec de la concessió. L’Esteve va anar deixant de mica en mica el seu paper de responsable principal, quan ja estava a punt de fer 70 anys. Aficionat a la convivència amb la família, anar d’excursió en moto i trobar-se amb els amics, Esteve Baulenas no ha pogut assaborir massa la seva nova etapa de més tranquil·litat, en la qual començava a gaudir de la vida i de tot el que havia aconseguit, sempre al costat de la seva dona, Imma Riera.

Precisament l’Imma ha sigut una persona vital i imprescindible en la vida de l’Esteve Baulenas Sardà. La va conèixer abans d’anar a la mili i va acabar sent la dona de la seva vida, amb qui s’hi va casar el 1978. L’Imma ha estat la gran companyia de l’Esteve i, per descomptat, l’Esteve ho ha estat de l’Imma. Costa trobar parelles amb inquietuds personals tan oposades però que al cap i a la fi s’avinguin d’una manera tan gran. Em trenca l’ànima haver d’escriure aquestes línies quan tots dos són amics i família.

Juntament amb l’Imma vull citar la seva filla Ester i el seu marit Xevi –que ja he mencionat i que laboralment són els successors de l’Esteve en l’explotació d’àrids–, així com al seu fill Ot, que va camí de convertir-se en una de les figures del món del basquet. L’Esteve ja no tenia germans però sí que en té l’Imma: la Montse (amb un servidor i una filla) i en Toni (amb la Geni i dos fills). Tots plorem la mort de l’Esteve Baulenas, com també el ploren els nombrosos amics, motoristes o no, amb qui l’Estevet havia mantingut relació durant tants anys.

Descansa en pau Esteve, tot el que has fet no ha sigut en va. Rere teu deixes gent que t’estima però també un llegat que es mantindrà mentre a tots nosaltres i els nostres successors ens quedi la memòria.

© Josep Autet
11 de setembre de 2026
JAS Info Service